Respira València

La lluita contra el Canvi Climàtic i la contaminació, combatre les causes i evitar les seues desastroses conseqüències, conegudes de sobra per les probes que aporta la ciència, és una tasca transversal que no només ha de recaure sobre les grans polítiques energètiques o els plans d’acció mediambiental nacionals i internacionals, sino que també la protecció dels nostres ecosistemes i la responsabilitat de reduïr l’alta contaminació per tal d’assegurar una bona qualitat de vida de les persones, recau clarament a l’àmbit local, als grans nuclis urbans.

Malgrat que la defensa del medi ambient, oferir a la ciutadania aire i aigua nets, espais verds, i fomentar el reciclatge i el desenvolupament sostenible dels recursos no entén d’ideologíes, ja que parlem d’evitar un fet objetiu com són els perjudicis que provoca la contaminació de tot tipus i el malbaratament, tractant així de protegir un be d’interés comú com és el nostre entorn i la salut humana, no s’entén l’inmovilisme de l’Ajuntament de València a l’hora de prende messures per a que València deixe d’estar als rankings de les ciutats més contaminants, tan pel que fa a l’emissió de gassos nocius, com la contaminació lumínica o acústica, segons les dades que ofereix la Conselleria de Medi Ambient junt amb els informes d’Ecologistes en Acció, entre d’altres.

Hui València no té un Pla d’Acció local contra la contaminació que siga coherent amb una política mediambiental realista i sensible amb les necessitats d’aquesta ciutat i la seua gent. Amb la cultura del “cemento y ladrillo”, la ciutat ha crescut per damunt de les seus possibilitats, malbaratant els recursos hídrics, destruint l’horta i costa valencianes, ignorant la rehabilitació dels seus barris i patrimoni artistic, o llevant-li espai al peató en benefici d’un tràfic privat massiu i congestionat, principal responsable de la polució atmosfèrica urbana, en clar contrast amb un transport públic valencià de baixa qualitat que deuria vertebrar una molt millor ret pública de transport, ecològica, útil i econòmica, sense oblidar també la bicicleta, marginada en aquesta ciutat.

Lluny de solucionar res, l’Ajuntament no ha resolt cap dels problemes de contaminació lumínica, acústica i atmosférica que patim tant els ciutadans i ciutadanes que vivim ací i que ens visiten. Tan sols cal traslladar ilegalment els (escassos) mesuradors de contaminació de la ciutat cap a les zones menys saturades de vehicles, quant no desconectar les màquines a determinades hores, per a presentar unes xifres manipulades i dir que “no passa res”.

En definitiva, València necessita d’un Ajuntament capaç d’adaptar-se a la nova realitat d’una ciutat que vol sermés verda, neta i sostenible.

No em fumes, gràcies

Esta vegada és segur. Definitivament, a partir d’ara no es podrà fumar a cap espai públic tancat (bars, restaurants, discoteques, etc.), ni tan sols als espais oberts que estiguen prop d’escoles, parcs infantils o centres sanitaris, tal i com recomana el Comité Nacional de Prevenció del Tabaquisme i tal i com recull la recent reforma de la l’anomenada “Llei Antitabac”, la Llei 28/005 de Messures Sanitàries front al Tabaquisme, que al 2005 va ser aprobada per l’unanimitat de tots els partits polítics representats al Congrés espanyol.

Per què una reforma més severa d’aquesta llei? Principalment per un motiu: des de l’any 2005 no s’ha aconseguit reduïr el total de persones, especialment joves, esclaves d’aquest vici danyós que anualment causa la mort a més de 60.000 persones al nostre país, líder europeu en consum de tabac, a més a més de les més de 3.000 persones que any darrere any igualment es convertixen injustament en víctimes, part de l’anomenat (i nombrós) col.lectiu de gent fumadora passiva. Sense oblidar també un altre motiu important, com ha sigut la desigual aplicació d’aquesta llei a les diferents autonomíes, com ara a Madrid, a on el PP d’Aguirre va decidir fer-li boicot, i que ha contribuit a que l’estat continue deixant-se més de 7.700 milions d’euros anuals a la Sanitat Pública per motiu de les principals malalties derivades del Tabaquisme.

D’altra banda, com ja ocorre als diferents països del nostre entorn a on s’aplica des de fa temps aquest tipus de legislació, com ara a Portugal, Itàlia, el Regne Unit o Suècia, aquesta reforma solucionarà el problema de la competència entre els locals a on hui dia es permetia fumar (la gran majoria) i els que decidiren prohibir-ho o habilitar el seu espai per a separar clientela fumadora i no fumadora, estos últims aproximadament un 3% dels locals segons diversos estudis.

Per tot això, perquè més del 70% de la població espanyola está a favor de prohibir fumar en qualsevol espai públic tancat, i pensant sobretot en garantir la salut i la llibertat de la inmensa majoria de les persones que no fumem, que tenim dret a una vida i un oci salutables a respirar aire sense fum; així com perqué es fomenta una educació cívica i es presta l’atenció necessària tant a menors com als treballadors i treballadores de l’hostelería, al seu benestar i seguretat, s’ha d’aplaudir que amb aquesta normativa Espanya haja avançat un poc més cap a ser un país amb més llibertat, millor convivència i respecte cívic.

Hablamos de prestigio

Nadie duda que un/a profesional de la Medicina, Enfermería, Veterinaria o Farmacia, incluso de la Optica o Fisioterapia, realiza funciones que tienen que ver con la salud y bienestar de sus pacientes. Profesiones reconocidas socialmente como sanitarias y que en el año 2003 obtuvieron el consecuente reconocimiento legal tras la aprobación de la llamada LOPS (Ley de Ordenación de las Profesiones Sanitarias).

Sin embargo, para el asombro e indignación de mucha gente, pese a que hoy la Psicología tiene el reconocimiento y respaldo social e institucional suficientes – la OMS define la salud como: "estado de bienestar completo físico, mental y social y no solamente la ausencia de enfermedad o dolencia", el 92% de la población española considera la Psicología una profesión sanitaria, hay más de 30 facultades de Psicología en España con planes de estudios en gran medida relacionados con el ámbito de Ciencias de la Salud, y las administraciones públicas ofrecen cada vez más programas de atención psicológica de todo tipo – actualmente sólo la especialidad clínica que acredita el título PIR (Psicólogo Interno Residente) se reconoce legalmente como una profesión sanitaria.

Este hecho supone que miles de profesionales que, día a día, ejercen su profesión como psicólogas y psicólogos que evalúan, diagnostican y tratan a personas con problemas de salud mental (sobre todo de media y baja intensidad, como son las depresiones o trastornos leves de ansiedad y estrés, fobias, etc.) y que no han accedido a una de las apenas 130 plazas PIR que el Estado oferta anualmente para todo el territorio nacional, se encuentren en una situación de alegalidad, puesto que no se les reconoce (sobre el papel) como profesionales sanitarios pese a contar con los conocimientos y experiencia necesarios. Generándose al mismo tiempo confusión entre la gente, conflictos entre colegas y, principalmente, un perjuicio contra quienes demandan atención psicológica.

Desde el año 2004 se vienen realizando manifestaciones en todo el país, sumándose las reivindicaciones de decenas de miles de estudiantes y profesionales de la Psicología en todas sus especialidades, tanto clínica como educativa, social, laboral, etc. que, representados en el CEP-PIE y en el COP, reclaman una solución para este problema de extrema gravedad, ya que no debemos olvidar que lo que está en juego es la salud y el bienestar psicológico de millones de personas, hoy en día desatendido y falto de atención debido a la escasez de medios y profesionales en la salud pública que velen por su calidad de vida y su bienestar físico, mental y social.

Guanya l'esquerra

Gràcies a que les generacions d’estudiants del passat cridaren “llibertad”, anualment a la Universitat de València s’ens dona l’oportunitat als i les estudiants de totes les titulacions d’elegir democràticament als nostres representants, companys i companyes compromesos amb la defensa dels nostres drets i interessos dabant del Claustre i les Juntes de facultat, principals òrgans de govern d’aquesta centenària institució pública.

Malgrat l’escàs índex de participació (15% de vot estudiantil) durant els últims nou anys Campus Jove ha sigut l’organització estudiantil progressista que més recolçament democràtic per part d’estudiants ha tingut als tres campus universitaris de la Universitat de València, ja siga al campus dels Tarongers, Blasco Ibàñez o Burjassot, inclús al campus d’Ontinyent, a on la Universitat de València conta amb una extensió d’estudis des de l’any 1998.

Campus Jove portem més de setze anys d’història defensant un model públic d’educació, de qualitat, valenciana i internacional; també fora de les aules, ja siga al Consell de la Joventut com a la Plataforma per l’Ensenyament Públic al País Valencià. Hem lluitat per a que aquest model i els nostres valors progressites siguen una senya d’identitat a les principals universitats públiques valencianes, com ara a la Universitat Jaume I de Castelló, a la Univeristat d’Alacant o a la Universitat de València. A poc a poc, i gràcies a molta gent, ho hem aconseguit.

Enguany Campus Jove hem perdut les eleccions a la Universitat de València. Encara obtenint el major número de vots, no hem aconseguit el mateix suport que altres anys ens han donat les i els estudiants de València, quan per exemple Campus Jove arribarem al 2009 a obtindre un total de 22 membres claustrals. Però no cal dir res més, ara el que toca és continuar treballant allà a on estiguem presents, principalment a les Asseblees de Representants d’Estudiants de cada facultat (ADR’s), per a construir junts una educació i una Universitat públiques millors.

Des de Campus Jove hem donat l’enhorabona al Bloc d’Estudiants Agermanats i al seu coordinador general, Marc Xelvi, per la seua victòria. Junts hem demostrat un any més, junt amb la resta d’entitats progressistes que han obtingut representació al Claustre, que l’esquerra som més, i que el col.lectiu estudiantil a la UV s’identifica majoritàriament, d’una manera o altra, amb els valors que l’esquerra representa. No li decepcionem.