Només un polític

Des que esclatà aquesta estafa que li diuen crisi els assumptes econòmics acaparen l’actualitat diària: dèficit, austeritat, retalls, etc. Pareixia estar clar que el problema es trobava en l’especulació financera, la bambolla immobiliària i tot això, és a dir, en haver deixat barra lliure als mercats (amb nom i cognoms) per enriquir-se venent la seua moral. Però no, pareix que per al PP de Rajoy el problema són la Sanitat i l’Educació públiques, el funcionariat, professorat, estudiants, dependents, pensionistes i, ara també, els polítics.
 

Amb l’argument de “eficàcia” i “austeritat”, Rajoy anuncià el paquet de retallades més gran de la Democràcia (65.000 milions €). Unes mesures que inclouen un retall del 30% del nombre de regidors/es de més del 95% d’ajuntaments (menys de 20.000 habitants). Potser una decisió aplaudida per qui protesta contra la corrupció i els “privilegis” d’algunes i alguns polítics, però fóra de lloc si tenim en compte que el 82% dels regidors/es no tenen cap remuneració i viuen del seu treball al marge de la política.
 

No té cap sentit culpar a la representació política dels mals econòmics que patim tota la ciutadania. No tenen la culpa els partits minoritaris que quedaran marginats de les institucions amb aquest retall ideològic, que atempta contra els principis democràtics d’igualtat i pluralitat. Ni tampoc és just el discurs de l’antipolítica, carregat de demagògia que generalitza els roïns exemples de mala gestió pública d’alguns representants polítics. En el cas valencià en tenim d’un partit polític molt concret.
 

Que encara siguen els polítics un dels principals problemes per a la gent (CIS), demostra la urgència d’una regeneració política. Retornar la credibilitat a les nostres institucions. Mostrar la imatge del polític honrat, treballador i compromès amb el poble, la majoritària, i condemnar amb fets la corrupció. I també cal dir-ho, revisar els sous, càrrecs a dit, assessors i demés excessos i “enxufats” polítics, per tal de que l’anomenada classe política siga la primera en donar exemple de l’austeritat que imposen a la resta. Eliminar les Diputacions, reduir conselleries i alts càrrecs de la Generalitat seria un bon començament.
 

El problema de tot açò és que, com sempre, la dreta aprofita un malestar social per a fer el que millor sap fer, atacar, menysprear i dilapidar el nostre Estat Social del Benestar i ara també la nostra jove Democràcia, reduint la representació política, la pluralitat i el debat, potser en el fons amb la intenció de fer retrospectiva i tornar a aquella Espanya negra on no feia falta més que un polític, això sí, que fora militar i nacionalcatòlic.

Llibre: Comunicant la Revolta

“Comunicant la Revolta: Moviments Socials i Mitjans de Comunicació al País Valencià” és l’últim treball del sociòleg Xavier Ginés, amb la col•laboració del també professor Rafa Xambó. Un conjunt d’entrevistes amb alguns dels professionals i activistes del món del periodisme i dels moviments socials valencians, sobre la manera que tenen aquests de comunicar i relacionar-se amb la premsa. També sobre la tasca dels mitjans de comunicació alternatius, del moviment 15M i del periodisme ciutadà que hui dia faciliten les xarxes socials.

Aquest llibre hauria passat desapercebut de no ser pel context d’agitació social que arrosseguen tant la política com la realitat social del País Valencià. L’hegemonia del PP, l’onada de retallades en els serveis públics, la violació de drets laborals i el discurs únic que ho justifica des del poder mediàtic conservador, fa que pensar a tot l’entramat d’organitzacions del teixit associatiu valencià per tal d’eixir del silenci comunicatiu i fer ressò del seu missatge trencador i progressista. La complicitat del/la periodista i prendre's seriosament el treball comunicatiu en són essencials.

La necessitat d’un mitjà de comunicació alternatiu, plural, democràtic i en valencià és hui urgent. Un espai on els diferents col•lectius i ciutadans/es que treballen des del voluntarisme i compromís social, medi ambiental o polític disposen d’una tribuna pròpia, per tal d’arribar a un públic orfe d’una font d’informació seriosa, lliure de lligams empresarials o censura ideològica. Una demanda que malauradament xoca en la pràctica amb una difícil viabilitat econòmica en l’era del software lliure i diaris gratuïts. 

Experiències com InfoTV, l’Avanç o recentment l’Informatiu, han demostrat que hi ha periodistes valencians amb una ferm voluntat d’apostar per aquest tipus de mitjans de comunicació i difusió alternatius, d’altra banda es tracta de projectes que s’han d’adaptar i aprofitar les oportunitats que ofereixen les TIC’s a la xarxa i l’Internet, si es vol superar o, almenys, pal•liar l’obstacle abans esmentat del finançament.

En qualsevol cas, és evident que el periodisme ciutadà s’expandeix gràcies a les xarxes socials con Twitter o Facebook, eines virtuals que han democratitzat la informació i donat visibilitat a un munt de punts de vista front a l’establishment mediàtic. L’exemple del moviment 15M ho ha deixat clar, tot i que sempre faran falta professionals de la comunicació que anteposen les seues idees i moral al poder econòmic. 

Nos azotan y no reaccionamos

¿Hasta cuándo tendremos que soportar el miedo y la inseguridad? ¿Hasta cuándo oiremos hablar de toda una “generación perdida”? ¿Cuándo empezaremos a actuar en vez de huir? Desde luego, abrir un periódico, escuchar la radio o encender la televisión se ha convertido en deporte de riesgo, de infarto concretamente. Lo peor de todo es que nos azotan y no reaccionamos.

Ya ni se sabe los miles de millones de euros que se han recortado en Sanidad, Educación, Servicios Sociales, ayudas públicas, subvenciones, Planes y proyectos guardados en cajones…y todavía, dicen, se puede recortar más (¿más?). Nos dicen que es por el déficit, la deuda que hay que pagar, más sus intereses claro. Dicen que hay que apretarse el cinturón, aunque haya quien hace tiempo que lo vendió para poder comer.

Impusieron una Reforma Laboral injusta, inútil e ineficaz, sin diálogo, sin consenso. Dijeron que crearía empleo, que “lo normal” era facilitar el despido, precarizar el mercado laboral, beneficiar al empresariado y, además, aceptar tragar con un contrato indefinido o temporal. ¡Y gracias que el derecho a huelga no se ha tocado! de momento…

Ahora aparece Rajoy, pero no para preguntar por los incendios de Valencia, sino para anunciar nuevas “medidas y reformas de ajuste”, o sea, más de lo mismo. Sube el I.V.A que no iban a subir y, entre otros, recorta a los parados, funcionarios y dependientes unos cuantos miles de millones de euros. Mientras, sus diputados y diputadas aplauden sonrientes la decisión.

En lugar de recortar los derechos de quienes menos tienen, recortar en Bienestar y en Democracia, y perdonar a los grandes ladrones defraudadores de Hacienda, ¿por qué no hablamos de subir los impuestos al tabaco y alcohol, grandes fortunas, salarios súper altos, empresas que contaminan, acabar con las SICAV, privilegios de la Iglesia, del lobby farmacéutico, subvenciones a la patronal,...?

Hay alternativas, se puede hacer, pero hay que reaccionar. En Madrid una marcha minera nos recuerda que nada es fácil, pero no imposible. La guerra se nos ha declarado a todas y todos, no dejemos que el miedo, el conformismo o la inacción se lleven por delante aquello que tanto esfuerzo y vidas ha costado construir.

Abans del 2015

De sobra és sabut que guanyar les eleccions a València obri les portes per a guanyar la Generalitat Valenciana. No només pel volum de població, o per ser el nucli polític i econòmic del País, sinó sobretot per la seua simbologia. Que l’esquerra torne a guanyar al Cap i Casal, destronar a l’alcaldessa dels Vuitton i l’autoritarisme, suposaria un colp psicològic revolucionari per al conjunt del poble valencià.

Després de vint anys vivint dels projectes de futur per a València que dissenyaren els socialistes Casado i Ródenas, després d’estavellar-nos amb l’urbanisme salvatge i la borratxera dels grans esdeveniments, ens trobem davant d’una dreta capitanejada per una Rita Barberà que s’ha quedat sense idees per a la capital (si de cas n’ha tingut mai). Hui la dreta valenciana només ens ofereix atur, fallida econòmica, deutes i corrupció, desconfiança i conflicte social. Açò ja ho sabem, i no és suficient.

D’ací a pocs dies tindrà lloc un nou procés de renovació interna del PSPV-PSOE de València, però aquesta vegada és diferent, el que està en joc és diferent. Cal una reflexió personal i seriosa dels i les socialistes, que primer ha de reconèixer les errades per a superar-les, il•lusionar a la militància i retornar al principal partit de l’oposició la confiança ciutadana per ser l’alternativa real de govern a la capital. L’objectiu és ben clar: guanyar en 2015;  però abans cal fer moltes coses.

Cal enfortir la relació amb el teixit associatiu de València, conèixer i pertànyer als diferents col•lectius que hi treballen per una altra ciutat, plural, sostenible. Cal arreplegar les inquietuds de la gent, ser-li útils, traslladar les seues queixes i liderar les solucions als seus problemes. Cal parlar el llenguatge de la joventut, escoltar les demandes d’una democràcia més real i participativa, més lliure, igualitària, transparent. Cal revitalitzar les agrupacions, implicar a la militància obrint més canals i espais de participació. Cal estar al carrer, a les plataformes ciutadanes...i tot això s’ha de comunicar de la millor manera possible.

El PSPV-PSOE s’enfronta al seu major repte: oferir un projecte alternatiu i de futur per una València diferent, més social, més verda, amb més benestar i millor convivència. Un projecte que és possible i real. Només hem de desitjar-ho i treballar junts per a aconseguir-ho.