Jove i juvenil “Veu del País Valencià”

No, no s’ha estrenat la versió valenciana del famós programa de televisió. Naix la “Veu del País Valencià”, o millor dit, renaix de les cendres del periodisme independent, d’esquerres i valencianista un nou projecte comunicatiu en clau valenciana, amb una línia editorial on “la defensa dels drets humans, la pau i no-violència, el respecte per la natura i el medi ambient, i la cultura, llengua, patrimoni historicoartístic, tradicions i la història del País Valencià” es presenten com a principis fundacionals. La cosa pinta bé. 

Llegint “Comunicant la Revolta”, l’últim treball de Xavier Ginés, un es fa una idea del que li costa fer-se escoltar tant als moviments socials com als mitjans de comunicació dels que s’anomenen “alternatius”. Sobreviure enmig d’una hegemonia mediàtica de color blau no és gens fàcil. Amb una tasca periodística que arrossega una crisi pròpia i econòmica i la nova realitat 2.0 en plena ebullició, es fa necessari alguna cosa més que el voluntarisme per tal d’arribar a un públic orfe d’una font d’informació seriosa, lliure de lligams empresarials o censura. 

Igual com van ser InfoTV, l’Avanç o l’Informatiu, els i les professionals de la “Veu del País Valencià” enceten una nova aventura on prima la rigorositat, la complicitat dels lectors i col•laboradors de nivell, a més a més aprofitant les eïnes i possibilitats de la comunicació en xarxa. L’única batalla pendent és la d’aconseguir finançament, vital per tirar endavant i treballar amb dignitat. Ara per ara, l’aposta pel micromecenatge i la crida a la cooperació voluntària (a partir de 1€/mes, preneu nota) pareixen les eixides més útils per mantindre viu aquest nou espai de pluralitat informativa. 

La “Veu del País Valencià” vol donar cabuda -donar veu- a tot tipus d’associacions, ONGs i moviments silenciats, quan no senzillament marginats per les grans empreses de la comunicació, amb molt que dir, denunciar i proposar. Per això som també les organitzacions juvenils les que tenim molt que esperar d’aquest nou mitjà, just en un context de gran activitat del teixit estudiantil i associatiu jove, amb manifestacions i protestes cada vegada més multitudinàries i un carrer que clama contra els atacs al nostre futur en forma de retallades a l’Educació pública i contra l’atur juvenil, l’èxode massiu o la manca d’una vivenda digna. 

Les i els joves valencians ens hem de fer escoltar, cridar més alt perquè les nostres queixes, propostes i opinions arriben ben lluny, aprofitar tots els espais per debatre, participar i implicar-nos per transformar allò que no ens agrada. Es la nostra tasca, una tasca que la “Veu del País Valencià” segur tindrà en compte, perquè hui la veu del País és més jove que mai.

A los jóvenes del 2013

Cada año se repite el mismo ritual: “¡Feliz año nuevo! ¡Y mis mejores deseos de salud y felicidad!”. Vuelven los buenos propósitos y las promesas relativamente fáciles de cumplir, al menos cuando parecía irnos bien y la Sanidad era pública y gratuita, estudiar garantizaba tener un futuro digno y a nadie le importaba lo que era la prima de riesgo.

Lo cierto es que hay pocos motivos para creer que el año que empieza vaya a ser mejor que el anterior. La OCDE prevé un 25,3% de paro para el año 2013, un récord histórico que va a seguir cebándose con nosotros los jóvenes, disparándose el desempleo juvenil hasta extremos insoportables que superan el 50%. La consecuencia es que ya son más de 55.000 quienes han tenido que emigrar al extranjero (INE), la mayoría con un título universitario bajo el brazo y no por ser “aventureros”, sino para poder comer.

La opción de quedarse no pinta nada bien. Miles de jóvenes estudiantes nos enfrentamos a una reforma educativa absurda y recortes ideológicos contra el sistema público de enseñanza. Menos profesores con menos salario, más alumnos por clase, 800 barracones, impagos de la Generalitat en servicios básicos, recortes y robo de becas al estudio, Erasmus, transporte o comedor, subida de tasas, marginación del valenciano, españolización, etc. Medidas agresivas y recorte de derechos impuestos a golpe de porra y decreto ley.

Cada día hay unos 46 desahucios en el País Valencià, la edad media de emancipación roza los 30 y la eliminación de las ayudas al alquiler para jóvenes sólo es una traba más contra nuestra libertad y nuestros proyectos de vida. ¿Por qué? Bueno, que se lo pregunten a la “McDonalización” universal de las relaciones laborales que recoge la última contrarreforma laboral, retrospectiva de la Edad Media y la puntilla a la precariedad en el trabajo.

¿Qué bonito, verdad? En 2013 nuestra generación, la que no dejan de repetir que es la mejor formada de la historia, que somos el futuro, seguirá viviendo peor que nuestros padres y madres. Y a quien se le ocurra protestar, que sepa que hay una mayoría silenciosa que calla, traga y sonríe, una mayoría nimileurista, que ha vivido por encima de sus posibilidades creyendo que sus derechos y bienestar iban a ser universales y eternos.  

En fin, visto el panorama, sólo hay dos opciones. Podemos agachar la cabeza, resignarnos, dejar que sigan empobreciendo nuestras vidas, ver cómo se criminaliza el derecho a huelga y manifestación y nos llaman “el enemigo”, o convertir la rabia en acción, la indignación en compromiso. Implicarse, cada uno a su manera, porque la política que no hagamos nosotros, se hará -ya lo están haciendo- contra nosotros. Sin miedo más que a la frustración y a la indiferencia. Por tus derechos, y los nuestros. ¡Organízate, y lucha!

Artículo publicado en el diario Levante-EMV (12/1/2013)

Votar al campus, per què?

Tots els moviments estudiantils, el de la resistència antifranquista, el Maig francés del 68 o les recents mobilitzacions universitàries a Chile el 2011, comparteixen alhora un denominador comú: el qüestionament de l’establishment ideològic dominant i, paral·lelament, l’activisme polític en defensa d’un model educatiu de la màxima qualitat, públic i igualitari, democratitzador del coneixement humà.

No és nou el menyspreu del Govern “Popular” de la Generalitat contra les universitats públiques valencianes, amb un Consell que arrossega 900 milions d’euros de deute històric mentre aposta per la privada, i una dèspota consellera d’Educació. La situació insostenible d’impagaments fa perillar les nòmines, acomiada professorat, elimina projectes d’investigació, puja les taxes, etc. i, d’altra banda, només ha rebut correcció política per part d’uns equips rectorals amb sang d’orxata, incapaços de plantar-s’hi.

Des dels col·lectius d’estudiants sempre ens preguntem què falla perquè la participació  i debat polític estudiantil en la institució universitària siguen hui tan baixos, amb un pobre 15% de vot en les eleccions d’estudiants i un tímid coneixement dels diferents espais i entitats des d’on poder aportar idees. Potser la percepció d’inutilitat siga una bona explicació. La nul·la capacitat real d’influència, escassa representació als òrgans de decisió universitaris i, per tant, escàs marge d’acció per defensar als i les que volem formar-nos amb la garantia dels nostres drets i interessos.

Per això l’estudiantat valencià s’ha rebel·lat. Han tornat les assemblees juvenils, dins i fóra dels campus i facultats, i també les manifestacions multitudinàries, concentracions i plataformes d’associacions i sindicats estudiantils. Una “primavera valenciana” de lluita contra la intencionada retallada de drets i d’oportunitats que ens imposa la dreta més reaccionària. Contra els qui volen tornar a l’època de l’exclusió classista, quan l’educació superior era un privilegi reservat a les elits masculines.

Tot i això, no podem renunciar als espais de representació que ens pertoquen, curiosament, on som notícia per pujar a la tribuna i protestar. Cal votar perquè hi haja una veu forta i resposta ideològica clara dels i les estudiants. Votar en consciència, perquè estiga coherentment representat el model d’universitat que beneficia a la majoria, per i per als estudiants. Perquè votant, és l’única manera perquè hi haja coherència entre el carrer i les institucions.

Estic fart!

Tinc 22 anys, estudie i, quan es pot, treballe per guanyar alguns diners. Gairebé no tinc vicis, llevat de la política, però m’agrada pensar que, poc a poc, vaig creixent i convertint-me en adult. Espere viure prompte com a psicòleg, independitzar-me i, tal vegada, tindré temps per viatjar i formar una família. Almenys, així ens deien de xicotets que podria ser la nostra vida, més o menys.

Demà serà la tercera vegada que participaré en una Vaga General. Sempre ho he fet per convicció ideològica, però crec que hem arribat a un punt en que, són tantes les raons per indignar-se, cabrejar-se, i és tan insuportable que l’atur, els desnonaments i la misèria estiguen acabant amb tot el que s’ha anat conquistant, tots els drets i l’avantprojecte d’un Estat del Benestar que s’estan carregant, que cal una reacció contundent.

Ja estic més que fart de tanta retallada en la meua Sanitat i Educació públiques, que no tenen res a vore amb la crisi, i d’escoltar que vaig a viure pitjor que els meus pares. Per què no retallen els mestres de religió, el pressupost militar o el de la Casa Reial?! Per què no pujen els impostos, però als de l’Ibex 35 i dels paradisos fiscals, als grans patrimonis, fortunes i luxes que no paguen?! D’això, no interessa que parlem.

No vull anar-me’n, ni emigrar, ni vull que m’obliguen a ser un ni-ni, per no tindre expectatives ni oportunitats. Estic estudiant perquè es suposa, diuen, que així tindré un treball digne. Però amb més d’un 50% d’atur juvenil -la majoria amb massa qualificació i estudis!- i amb uns Governs del PP bufats de majoria absolutista parlamentària, irreal al carrer, ens condemnen a la desesperació més absoluta i dinamiten el nostre projecte de vida.

L’única eixida que ens queda és lluitar, perquè només lluitant es canvien les coses. Sense por i sense haver d’agenollar-nos més. Ja n’hi ha prou de mentides i retallades. El nostre major enemic, és la indiferència. Per això faig vaga demà, per defensar els meus drets, i també els teus.