22 de febrero de 2011

Libertad se llama TV3


Las amenazas se han cumplido. Cuando no podían caer más bajo, cuando la Gürtel no podía demostrar más que no cree en la Democracia y que le da igual coartar la libertad ciudadana, la derecha valenciana ha acabado forzando el cierre de las emisiones de TV3, la televisión pública catalana, en todo el territorio del País Valenciano, después de que cientos de miles de valencianas y valencianos hayamos disfrutado durante décadas de una programación de calidad que nos ha dejado recuerdos imborrables.

“Doraemon”, “Shin Chan”, “Bola de drac”, “Gat i Gos”, “Club Super 3” y muchos más, han sido series y programas, algunos exportados a otras televisiones públicas (también la valenciana) y privadas, que han marcado la infancia de muchísimos niños y niñas valencianos. Incluso para más mayores, los inicios de Andreu Buenafuente en “Una altra cosa”, el programa de humor “APM”, “Polònia” o las entrevistas nocturnas de Julia Otero han supuesto un acercamiento entre las culturas valenciana y catalana muy positivo, una manera agradable de conocer y apreciar la realidad catalana, en claro contraste con la escasa aportación que RTVV y Canal 9 han hecho al conjunto de la sociedad valenciana en pluralidad y conocimiento de la historia y cultura propias.

De largo es conocido el falso valencianismo del PP Gürteliano: un anticatalanismo españolista que habla en perfecto castellano, que no se identifica con la senyera valenciana, que recorta el presupuesto en educación y difusión de la lengua propia, que deja morir el patrimonio artístico, musical, paisajístico y cultural valencianos y que ataca y persigue a quienes reivindican, como lleva haciendo Acció Cultural del País Valencià, la defensa de la cultura y de la identidad valencianas, sancionando con multas de 600.000 euros a quienes creen en la libertad de expresión y en la promoción de la diversidad lingüística i cultural.

Pero que nadie se equivoque. Si finalmente (desde 2007 llevan intentándolo) han conseguido boicotear que veamos la TV3 no es por su catalanofobia visceral, sino porque TV3 representa la antítesis de lo que son: un modelo de televisión pública plural y democrática, crítica y gestionada para garantizar una programación de calidad que sí se atreve a denunciar la degradación democrática, la corrupción y falta de transparencia que se vive en Castellón, Alicante y Valencia, y que no tenemos por qué soportar más.

21 de febrero de 2011

Respira València


La lluita contra el Canvi Climàtic i la contaminació, combatre les causes i evitar les seues desastroses conseqüències, conegudes de sobra per les probes que aporta la ciència, és una tasca transversal que no només ha de recaure sobre les grans polítiques energètiques o els plans d’acció mediambiental nacionals i internacionals, sino que també la protecció dels nostres ecosistemes i la responsabilitat de reduïr l’alta contaminació per tal d’assegurar una bona qualitat de vida de les persones, recau clarament a l’àmbit local, als grans nuclis urbans.

Malgrat que la defensa del medi ambient, oferir a la ciutadania aire i aigua nets, espais verds, i fomentar el reciclatge i el desenvolupament sostenible dels recursos no entén d’ideologíes, ja que parlem d’evitar un fet objetiu com són els perjudicis que provoca la contaminació de tot tipus i el malbaratament, tractant així de protegir un be d’interés comú com és el nostre entorn i la salut humana, no s’entén l’inmovilisme de l’Ajuntament de València a l’hora de prende messures per a que València deixe d’estar als rankings de les ciutats més contaminants, tan pel que fa a l’emissió de gassos nocius, com la contaminació lumínica o acústica, segons les dades que ofereix la Conselleria de Medi Ambient junt amb els informes d’Ecologistes en Acció, entre d’altres.

Hui València no té un Pla d’Acció local contra la contaminació que siga coherent amb una política mediambiental realista i sensible amb les necessitats d’aquesta ciutat i la seua gent. Amb la cultura del “cemento y ladrillo”, la ciutat ha crescut per damunt de les seus possibilitats, malbaratant els recursos hídrics, destruint l’horta i costa valencianes, ignorant la rehabilitació dels seus barris i patrimoni artistic, o llevant-li espai al peató en benefici d’un tràfic privat massiu i congestionat, principal responsable de la polució atmosfèrica urbana, en clar contrast amb un transport públic valencià de baixa qualitat que deuria vertebrar una molt millor ret pública de transport, ecològica, útil i econòmica, sense oblidar també la bicicleta, marginada en aquesta ciutat.

Lluny de solucionar res, l’Ajuntament no ha resolt cap dels problemes de contaminació lumínica, acústica i atmosférica que patim tant els ciutadans i ciutadanes que vivim ací i que ens visiten. Tan sols cal traslladar ilegalment els (escassos) mesuradors de contaminació de la ciutat cap a les zones menys saturades de vehicles, quant no desconectar les màquines a determinades hores, per a presentar unes xifres manipulades i dir que “no passa res”.

En definitiva, València necessita d’un Ajuntament capaç d’adaptar-se a la nova realitat d’una ciutat que vol sermés verda, neta i sostenible.

2 de enero de 2011

No em fumes, gràcies


Esta vegada és segur. Definitivament, a partir d’ara no es podrà fumar a cap espai públic tancat (bars, restaurants, discoteques, etc.), ni tan sols als espais oberts que estiguen prop d’escoles, parcs infantils o centres sanitaris, tal i com recomana el Comité Nacional de Prevenció del Tabaquisme i tal i com recull la recent reforma de la l’anomenada “Llei Antitabac”, la Llei 28/005 de Messures Sanitàries front al Tabaquisme, que al 2005 va ser aprobada per l’unanimitat de tots els partits polítics representats al Congrés espanyol.

Per què una reforma més severa d’aquesta llei? Principalment per un motiu: des de l’any 2005 no s’ha aconseguit reduïr el total de persones, especialment joves, esclaves d’aquest vici danyós que anualment causa la mort a més de 60.000 persones al nostre país, líder europeu en consum de tabac, a més a més de les més de 3.000 persones que any darrere any igualment es convertixen injustament en víctimes, part de l’anomenat (i nombrós) col.lectiu de gent fumadora passiva. Sense oblidar també un altre motiu important, com ha sigut la desigual aplicació d’aquesta llei a les diferents autonomíes, com ara a Madrid, a on el PP d’Aguirre va decidir fer-li boicot, i que ha contribuit a que l’estat continue deixant-se més de 7.700 milions d’euros anuals a la Sanitat Pública per motiu de les principals malalties derivades del Tabaquisme.

D’altra banda, com ja ocorre als diferents països del nostre entorn a on s’aplica des de fa temps aquest tipus de legislació, com ara a Portugal, Itàlia, el Regne Unit o Suècia, aquesta reforma solucionarà el problema de la competència entre els locals a on hui dia es permetia fumar (la gran majoria) i els que decidiren prohibir-ho o habilitar el seu espai per a separar clientela fumadora i no fumadora, estos últims aproximadament un 3% dels locals segons diversos estudis.

Per tot això, perquè més del 70% de la població espanyola está a favor de prohibir fumar en qualsevol espai públic tancat, i pensant sobretot en garantir la salut i la llibertat de la inmensa majoria de les persones que no fumem, que tenim dret a una vida i un oci salutables a respirar aire sense fum; així com perqué es fomenta una educació cívica i es presta l’atenció necessària tant a menors com als treballadors i treballadores de l’hostelería, al seu benestar i seguretat, s’ha d’aplaudir que amb aquesta normativa Espanya haja avançat un poc més cap a ser un país amb més llibertat, millor convivència i respecte cívic.

31 de diciembre de 2010

Hablamos de prestigio

Nadie duda que un/a profesional de la Medicina, Enfermería, Veterinaria o Farmacia, incluso de la Optica o Fisioterapia, realiza funciones que tienen que ver con la salud y bienestar de sus pacientes. Profesiones reconocidas socialmente como sanitarias y que en el año 2003 obtuvieron el consecuente reconocimiento legal tras la aprobación de la llamada LOPS (Ley de Ordenación de las Profesiones Sanitarias).

Sin embargo, para el asombro e indignación de mucha gente, pese a que hoy la Psicología tiene el reconocimiento y respaldo social e institucional suficientes – la OMS define la salud como: "estado de bienestar completo físico, mental y social y no solamente la ausencia de enfermedad o dolencia", el 92% de la población española considera la Psicología una profesión sanitaria, hay más de 30 facultades de Psicología en España con planes de estudios en gran medida relacionados con el ámbito de Ciencias de la Salud, y las administraciones públicas ofrecen cada vez más programas de atención psicológica de todo tipo – actualmente sólo la especialidad clínica que acredita el título PIR (Psicólogo Interno Residente) se reconoce legalmente como una profesión sanitaria.

Este hecho supone que miles de profesionales que, día a día, ejercen su profesión como psicólogas y psicólogos que evalúan, diagnostican y tratan a personas con problemas de salud mental (sobre todo de media y baja intensidad, como son las depresiones o trastornos leves de ansiedad y estrés, fobias, etc.) y que no han accedido a una de las apenas 130 plazas PIR que el Estado oferta anualmente para todo el territorio nacional, se encuentren en una situación de alegalidad, puesto que no se les reconoce (sobre el papel) como profesionales sanitarios pese a contar con los conocimientos y experiencia necesarios. Generándose al mismo tiempo confusión entre la gente, conflictos entre colegas y, principalmente, un perjuicio contra quienes demandan atención psicológica.

Desde el año 2004 se vienen realizando manifestaciones en todo el país, sumándose las reivindicaciones de decenas de miles de estudiantes y profesionales de la Psicología en todas sus especialidades, tanto clínica como educativa, social, laboral, etc. que, representados en el CEP-PIE y en el COP, reclaman una solución para este problema de extrema gravedad, ya que no debemos olvidar que lo que está en juego es la salud y el bienestar psicológico de millones de personas, hoy en día desatendido y falto de atención debido a la escasez de medios y profesionales en la salud pública que velen por su calidad de vida y su bienestar físico, mental y social.