La meua reflexió #20N

Aquestes no són unes eleccions generals qualsevol, ens juguem massa.

Durant les últimes setmanes els diferents partits polítics han tractar de mobilitzar la ciutadania. Hem escoltat propostes (d’uns més que d’altres), iniciatives i crítiques en moltes direccions, però sent realistes, a la fi del que parlem és d’escollir entre dos models força diferents: esquerra social o dreta reaccionària.

La meua primera reflexió és que, com a jove, més que mai exigix treball i compromís social als meus governants pel que toca a la joventut, una joventut que demana respostes, que s’escolten les seues queixes. Les i els joves deuen vore que la política serveix per a solucionar els problemes, no per a crear-los.

El panorama és complicat, la situació econòmica i l’atur estan deixant una generació de joves sense gaire expectatives de futur, i mentre s’omplin els carrers amb reivindicacions legítimes, moltes d’elles justes i necessàries, la classe política, els partits, continuen mirant-se com un dels principals problemes.

Volen sentir-se representats i representades, i participar en les decisions que lis afecten. No podem permetre’ns que aquesta generació de joves desconfie d’un sistema que es pot canviar, que pot ser millor, però que necessita de la paciència i el compromís social que durant generacions han anat construint la base de drets, llibertats i benestar que ara gaudim. El que és segur és que amb la indiferència mai canviarà res.

També al meu parer, el diumenge ens juguem més que quatre anys de govern i oposició. Escollim entre dos models, el que en definitiva ha lluitat i lluita per una millor democràcia, pels serveis públics universals i de qualitat, garantia d’igualtat d’oportunitats, i per a que per eixir de la crisi col•laboren més qui més capacitat tenen; i, a l’altre costat, el que parla de retallar drets i l’Estat del Benestar perquè ho diuen els mercats, el model que no ha condemnat el règim feixista del dictador Franco, que ha votat contra les polítiques d’Igualtat entre hòmens i dones, que no creu en el Canvi Climàtic ni en la pluralitat cultural i nacional del nostre Estat.

Jo ho tinc molt clar. L’esquerra política sempre ha lluitat el futur per a tindre major igualtat, justícia i llibertat. Això és el que ens defineix, la lluita per un món millor, que és possible. Que ningú haja d’agenollar-se davant ningú, i ningú puga fer que s’agenollen davant ell. Hui dia l’únic instrument vàlid de l’esquerra política per tal d’aconseguir això és el Partit Socialista Obrer Espanyol.

Davant d’una dreta que a on governa ha demostrat la seua insolidaritat, les seues intencions i la fallida de les seues polítiques neoliberals, el que a tota Europa s’ha vist és que només una política socialdemòcrata real pot aconseguir la societat de la igualtat que garantisca el benestar i competitivitat en un món global.

Per tot això, perquè necessitem avançar i no estancar-nos, o pitjor, per no tornar enrere; perquè hi han alternatives als retalls, a les polítiques impopulars, a l’autoritarisme, demane una participació massiva de la ciutadania, crítica però conscient del que hi ha en joc.