20 de noviembre de 2012

Votar al campus, per què?


Tots els moviments estudiantils, el de la resistència antifranquista, el Maig francés del 68 o les recents mobilitzacions universitàries a Chile el 2011, comparteixen alhora un denominador comú: el qüestionament de l’establishment ideològic dominant i, paral·lelament, l’activisme polític en defensa d’un model educatiu de la màxima qualitat, públic i igualitari, democratitzador del coneixement humà.

No és nou el menyspreu del Govern “Popular” de la Generalitat contra les universitats públiques valencianes, amb un Consell que arrossega 900 milions d’euros de deute històric mentre aposta per la privada, i una dèspota consellera d’Educació. La situació insostenible d’impagaments fa perillar les nòmines, acomiada professorat, elimina projectes d’investigació, puja les taxes, etc. i, d’altra banda, només ha rebut correcció política per part d’uns equips rectorals amb sang d’orxata, incapaços de plantar-s’hi.

Des dels col·lectius d’estudiants sempre ens preguntem què falla perquè la participació  i debat polític estudiantil en la institució universitària siguen hui tan baixos, amb un pobre 15% de vot en les eleccions d’estudiants i un tímid coneixement dels diferents espais i entitats des d’on poder aportar idees. Potser la percepció d’inutilitat siga una bona explicació. La nul·la capacitat real d’influència, escassa representació als òrgans de decisió universitaris i, per tant, escàs marge d’acció per defensar als i les que volem formar-nos amb la garantia dels nostres drets i interessos.

Per això l’estudiantat valencià s’ha rebel·lat. Han tornat les assemblees juvenils, dins i fóra dels campus i facultats, i també les manifestacions multitudinàries, concentracions i plataformes d’associacions i sindicats estudiantils. Una “primavera valenciana” de lluita contra la intencionada retallada de drets i d’oportunitats que ens imposa la dreta més reaccionària. Contra els qui volen tornar a l’època de l’exclusió classista, quan l’educació superior era un privilegi reservat a les elits masculines.

Tot i això, no podem renunciar als espais de representació que ens pertoquen, curiosament, on som notícia per pujar a la tribuna i protestar. Cal votar perquè hi haja una veu forta i resposta ideològica clara dels i les estudiants. Votar en consciència, perquè estiga coherentment representat el model d’universitat que beneficia a la majoria, per i per als estudiants. Perquè votant, és l’única manera perquè hi haja coherència entre el carrer i les institucions.

13 de noviembre de 2012

Estic fart!



Tinc 22 anys, estudie i, quan es pot, treballe per guanyar alguns diners. Gairebé no tinc vicis, llevat de la política, però m’agrada pensar que, poc a poc, vaig creixent i convertint-me en adult. Espere viure prompte com a psicòleg, independitzar-me i, tal vegada, tindré temps per viatjar i formar una família. Almenys, així ens deien de xicotets que podria ser la nostra vida, més o menys.

Demà serà la tercera vegada que participaré en una Vaga General. Sempre ho he fet per convicció ideològica, però crec que hem arribat a un punt en que, són tantes les raons per indignar-se, cabrejar-se, i és tan insuportable que l’atur, els desnonaments i la misèria estiguen acabant amb tot el que s’ha anat conquistant, tots els drets i l’avantprojecte d’un Estat del Benestar que s’estan carregant, que cal una reacció contundent.

Ja estic més que fart de tanta retallada en la meua Sanitat i Educació públiques, que no tenen res a vore amb la crisi, i d’escoltar que vaig a viure pitjor que els meus pares. Per què no retallen els mestres de religió, el pressupost militar o el de la Casa Reial?! Per què no pujen els impostos, però als de l’Ibex 35 i dels paradisos fiscals, als grans patrimonis, fortunes i luxes que no paguen?! D’això, no interessa que parlem.

No vull anar-me’n, ni emigrar, ni vull que m’obliguen a ser un ni-ni, per no tindre expectatives ni oportunitats. Estic estudiant perquè es suposa, diuen, que així tindré un treball digne. Però amb més d’un 50% d’atur juvenil -la majoria amb massa qualificació i estudis!- i amb uns Governs del PP bufats de majoria absolutista parlamentària, irreal al carrer, ens condemnen a la desesperació més absoluta i dinamiten el nostre projecte de vida.

L’única eixida que ens queda és lluitar, perquè només lluitant es canvien les coses. Sense por i sense haver d’agenollar-nos més. Ja n’hi ha prou de mentides i retallades. El nostre major enemic, és la indiferència. Per això faig vaga demà, per defensar els meus drets, i també els teus.