31 de octubre de 2012

Lo que Wert simboliza

Una de las frases de película que más me gustan es la del cómic V de Vendetta, de James McTeigue; “los símbolos, sólo tienen el valor que les da la gente”.  Y es verdad, en la vida casi todo es simbólico, sobre todo en política. Aunque, en este caso, para nada son simbólicos los recortes en la enseñanza pública, los barracones, la falta de profesorado o la subida de tasas universitarias.
 
Este martes ocurrió algo que parece insólito en nuestro sistema político. Todos los grupos de la oposición (salvo UPyD, Foro y UPN) se pusieron de acuerdo en una cosa: la reprobación del ministro de Educación y Cultura, José Ignacio Wert. Un gesto simbólico, pero cargado de crítica y sentimiento por parte de una mayoría de personas, estudiantes, profesorado y familias, a las que este ministro ha conseguido poner en su contra, exigiendo unánimemente su inmediata dimisión.
 
Desde que ocupó el cargo, Wert acumula un currículum extraordinario. Según el CIS, es el ministro peor valorado de la historia (2,49 sobre 10) y, también, de los más conocidos, quizá por las bravuconadas, exabruptos y demás lindezas que nos va regalando de vez en cuando. Decir que la huelga de estudiantes “está inspirada en supuestos de la extrema izquierda radical y antisistema”, pasando por que el aumento de las tasas universitarias “no genera desigualdad social”, hasta llegar a su famoso “hay que españolizar a los alumnos catalanes”; marcan su sonada trayectoria.
 
Está claro que Wert pasará a la historia por ser un personaje polémico, políticamente incorrecto. Incluso para gente de su partido, que empieza a cansarse de reírle las gracias a un ministro enfrentado prácticamente con todo el sector educativo y cultural, de todos los colores y todos los territorios. Un ministro que va por libre, obsesionado con su contrarreforma educativa, atento a cumplir fielmente con los postulados más retrógrados de la doctrina nacional-católica.
 
Tener a un hooligan de ministro acaba lastrando a cualquier gobierno. Y, tal vez, una reprobación simbólica del Parlamento no sea lo más efectivo para expulsar de su cargo público a quien, con su actitud, recortes y desde su ideología, atentan contra un pilar básico de la cohesión social como es la Educación pública. Pero sería un error, y una necedad, hacer oídos sordos a lo que la inmensa mayoría reclama en la calle y en las aulas.

22 de octubre de 2012

Psicologia feminista, i revolucionària



Qui l’anava a dir a Concepción Arenal que poc més de cent anys des que a l’Estat espanyol es va garantir per llei l’accés universal de la dona a l’Educació superior, hui la presència majoritària de dones als campus universitaris seria una realitat normalitzada. Cent anys de lluita d’idees i d’arguments científics, que encara hui troben obstacles a l’establishment de la ciència acadèmica.

Persisteix una classificació sexista de les titulacions universitàries (infermeria per a xiques, enginyeria per a xics), i un injust percentatge de dones ocupant càtedres (20%) i llocs d'investigació, per exemple, en la Universitat de València. Continuen presents falsos estereotips sobre les capacitats constantment qüestionades de la dona, els continguts acadèmics ignoren les aportacions de dones prestigioses en diverses àrees de coneixement, i escassegen els programes de foment de la no discriminació i prevenció de la violència masclista, entre d’altres.

Podem afirmar, doncs, que existeix igualtat real? No quan un statu quo masculí bloqueja la promoció de grans científiques amb magnífics expedients. Perquè homes i dones som diferents, però fins a quin punt? i per què hauria de ser motiu de discriminació? quines implicacions culturals, sociològiques o ideològiques s’amaguen darrere? Els esforços de la ciència psicològica per tal d’aportar veritat objectiva i desterrar els prejudicis són notables, però tampoc lliures de biaixos.

Tot i que s’ha desmentit la falsa superioritat intel•lectual masculina, o el mite de les diferències en capacitats espacials vs socials entre homes i dones, no deixa de sorprendre la presència de prejudicis dins de la disciplina psicològica. Quan es planteja el debat sobre les diferències o similituds conductuals de gènere, hi ha una manca de punts de vista alternatius com els que plantegen les psicòlogues feministes Teresa Cabruja o Evelyn Fox-Keller, revolucionàries de l’estudi conductual afegint noves variables, interpretacions i matisos fins ara ignorats.

És per això que, sense un major compromís polític per la igualtat real, però fonamentalment sense una perspectiva de gènere aplicada a la revisió del coneixement científic i la seua difusió entre les noves promocions de dones i homes estudiants, mai s’arribarà a donar el pas definitiu que trenque les cadenes dels prejudicis i supere els sostres de cristall. Aquestos que limiten la igualtat d’oportunitats i, el que és pitjor, menyspreen la meitat del gènere i talent humans. Tot un disbarat, sobretot, en temps de crisi.