Tornem a classe, i al carrer

Comença, probablement, el curs acadèmic més turbulent de les últimes dècades. No només per la precarietat que arrossega el nostre sistema públic d’ensenyament, accentuada pel tsunami de retallades que estem patint tant l’estudiantat com el professorat, també pel clima d’agitació social que tornarà a viure’s al carrer i a les aules, arran de les polítiques que vénen aplicant-se amb l’únic objectiu de desmantellar i privatitzar un dret bàsic com és l’Educació gratuïta al nostre País. 

Aquest curs comença amb més de 800 barracons on deuria haver-hi col•legis, 1.200 professores i professors menys, augment de les ràtios d’alumnes, pujada brutal del preu del transport públic i de l’IVA del material escolar, restricció del dret a rebre una beca d'estudis i rebaixa de les beques de menjador i bono-llibre, entre d’altres. Tot mesures ideològiques que, amb l’excusa de la crisi, pretenen seguir desprestigiant l’Educació pública i encebar-se amb els més febles, amb milers de famílies treballadores. 

La comunitat educativa anuncia una “Tardor calenta”. Concentracions, protestes multitudinàries, xerrades informatives i convocatòries a secundar les jornades de vaga marcaran l’agenda paral•lelament a la del calendari acadèmic, tot per tractar de pressionar i fer front comú en defensa d’un model públic d’Educació, integrador, plural i de qualitat. Un model fins ara sòlid, que sempre s’ha de millorar, però amb el que els enemics de la igualtat d’oportunitats volen acabar. 

I és que no s’entén ni s’explica que ara, quan precisament més importància té una millor formació per a optar a un futur digne, quan l’atur juvenil valencià és insuportable, quan retallen les nostres esperances obligant-nos a emigrar, quan és evident que l’eixida de la crisi passa per apostar pel talent, la qualitat de l’ensenyament i la inversió en investigació i desenvolupament, els governs del PP ni s’immuten, guarden silenci i segueixen traient les tisores. 

Ja no serveix l’actitud de l’estudiant concentrat en aprovar els seus exàmens que no s’implica en la vida acadèmica i institucional. Si alguna cosa ens ha de recordar la realitat de hui, és que els nostres drets no es defensen si no és per l’acció de la paraula i la protesta ciutadana. Necessitem col•laboració, conscienciació i compromís col•lectiu, optimisme davant la resignació. Així doncs, per la meua part, ens vegem a classe, i al carrer.