Psicologia feminista, i revolucionària

Qui l’anava a dir a Concepción Arenal que poc més de cent anys des que a l’Estat espanyol es va garantir per llei l’accés universal de la dona a l’Educació superior, hui la presència majoritària de dones als campus universitaris seria una realitat normalitzada. Cent anys de lluita d’idees i d’arguments científics, que encara hui troben obstacles a l’establishment de la ciència acadèmica.

Persisteix una classificació sexista de les titulacions universitàries (infermeria per a xiques, enginyeria per a xics), i un injust percentatge de dones ocupant càtedres (20%) i llocs d'investigació, per exemple, en la Universitat de València. Continuen presents falsos estereotips sobre les capacitats constantment qüestionades de la dona, els continguts acadèmics ignoren les aportacions de dones prestigioses en diverses àrees de coneixement, i escassegen els programes de foment de la no discriminació i prevenció de la violència masclista, entre d’altres.

Podem afirmar, doncs, que existeix igualtat real? No quan un statu quo masculí bloqueja la promoció de grans científiques amb magnífics expedients. Perquè homes i dones som diferents, però fins a quin punt? i per què hauria de ser motiu de discriminació? quines implicacions culturals, sociològiques o ideològiques s’amaguen darrere? Els esforços de la ciència psicològica per tal d’aportar veritat objectiva i desterrar els prejudicis són notables, però tampoc lliures de biaixos.

Tot i que s’ha desmentit la falsa superioritat intel•lectual masculina, o el mite de les diferències en capacitats espacials vs socials entre homes i dones, no deixa de sorprendre la presència de prejudicis dins de la disciplina psicològica. Quan es planteja el debat sobre les diferències o similituds conductuals de gènere, hi ha una manca de punts de vista alternatius com els que plantegen les psicòlogues feministes Teresa Cabruja o Evelyn Fox-Keller, revolucionàries de l’estudi conductual afegint noves variables, interpretacions i matisos fins ara ignorats.

És per això que, sense un major compromís polític per la igualtat real, però fonamentalment sense una perspectiva de gènere aplicada a la revisió del coneixement científic i la seua difusió entre les noves promocions de dones i homes estudiants, mai s’arribarà a donar el pas definitiu que trenque les cadenes dels prejudicis i supere els sostres de cristall. Aquestos que limiten la igualtat d’oportunitats i, el que és pitjor, menyspreen la meitat del gènere i talent humans. Tot un disbarat, sobretot, en temps de crisi.