31 de diciembre de 2011
El que ens espera
21 de diciembre de 2011
9 de diciembre de 2011
Convivència
Tot i això, bona part de la societat valenciana es mostra a favor d’impulsar polítiques mediambientals que combaten el Canvi Climàtic, per exemple, reduint la contaminació urbana fomentant un transport públic de qualitat i sostenible que disminuïsca els elevats índex de pol•lució. Tristament, enlloc d’això el govern local del Partit Popular ha iniciat fa unes setmanes una dura “campanya de multes” contra el col•lectiu ciclista a la ciutat de València.
I és que els més de 100.000 desplaçaments que diàriament hui es fan a València en aquest tipus de transport saludable, net i barat, han sorprès a bona part dels veïns i veïnes de la ciutat, acostumats a un trànsit caòtic i saturat, dominat pel soroll, velocitat i tot tipus de vehicles motoritzats, sobre tot pel cotxe privat, que cada vegada acapara més espais de la via pública, intimidant als i les ciclistes i obligant-nos a circular per un carril-bici insuficient i moltes vegades insegur, quan no per voreres, parcs o jardins.
Aquesta situació d’inseguretat i fins i tot “persecució” que patix el col•lectiu ciclista (més de 100.000€ en multes en només tres dies) no té més explicació que la voluntat política d’aconseguir a tot preu recaptar diners per tal de pal•liar l’escandalós deute de l’Ajuntament de Rita Barberá (vora 900 milions d’euros). Un deute que ben bé es podria reduir, per exemple, utilitzant un impost sobre la circulació que limite el trànsit d’automòbils al casc històric i sancione als vehicles més contaminants.
València té la capacitat, i el seu govern local la responsabilitat, de garantir una bona convivència entre bicicleta, vianants i automòbil. Ciutats com Estocolm o Copenhague han demostrat que açò és possible, només fa falta un Ajuntament de València sensible que es preocupe abans pel benestar de les persones que no per resoldre la seua pèssima gestió econòmica a costa de la butxaca d’una part important dels seus habitants que cada dia ens juguem la vida a la carretera.
1 de diciembre de 2011
#CJViu

El Artículo 48 de nuestra CE reza: “Los poderes públicos promoverán las condiciones para la participación libre y eficaz de la juventud en el desarrollo político, social, económico y cultural”. En Valencia, treinta años después de la aprobación de la Carta Magna, el Ayuntamiento de Rita Barberá ha hecho saltar por los aires lo que durante décadas ha sido el centro asociativo de la juventud valenciana, el Consell de la Joventut de València, máximo órgano público de representación de las organizaciones juveniles de la ciudad.
La situación de crisis económica se está utilizando para recortar proyectos y financiación “prescindibles”, lastrando más si cabe la recuperación económica. Ahora también el derecho de la juventud a participar en los asuntos públicos, eliminando, con el visto bueno de la concejala más “juvenil” del grupo municipal del Partido Popular, Beatriz Simón, la subvención que cada año permite a las más de 50 entidades juveniles que conforman Consell de la Joventut de València llevar a cabo un Plan de Trabajo de casi cien páginas.
Este año 2011 el Consell de la Joventut de València celebra su 30º aniversario. Treinta años realizando una gran labor como Centro de Información juvenil, ofreciendo asesoramiento en materia de Juventud, cursos de formación dirigidos a jóvenes, talleres de promoción asociativa, salud, derechos humanos, ocupación, medio ambiente…incluso organizando anualmente una Feria de Asociaciones juveniles de la ciudad de Valencia, así como el Circuit de Música en valencià para dar a conocer grupos jóvenes comprometidos con la lengua propia.
Vivimos tiempos en los que la opinión de las y los jóvenes importa más que nunca. Somos la generación mejor preparada de la Historia, la más capacitada, curiosa y dinámica, y también de las más precarias. Las calles se inundan de jóvenes con ganas de participar, implicarse, denunciar los abusos de un sistema que les está fallando y que no les gusta. El asociacionismo juvenil es la mejor herramienta para canalizar el espíritu crítico de la juventud, las ganas de cambiar las cosas, de aportar algo a la sociedad.
La decisión de asfixiar económicamente al principal cauce de participación y promoción de la Juventud de Valencia hará que el Consell de la Joventut desaparezca; en cualquier caso, citando a Neruda…Podrán cortar las flores, pero nunca acabarán con la primavera.
19 de noviembre de 2011
La meua reflexió #20N
Aquestes no són unes eleccions generals qualsevol, ens juguem massa.
Durant les últimes setmanes els diferents partits polítics han tractar de mobilitzar la ciutadania. Hem escoltat propostes (d’uns més que d’altres), iniciatives i crítiques en moltes direccions, però sent realistes, a la fi del que parlem és d’escollir entre dos models força diferents: esquerra social o dreta reaccionària.
La meua primera reflexió és que, com a jove, més que mai exigix treball i compromís social als meus governants pel que toca a la joventut, una joventut que demana respostes, que s’escolten les seues queixes. Les i els joves deuen vore que la política serveix per a solucionar els problemes, no per a crear-los.
El panorama és complicat, la situació econòmica i l’atur estan deixant una generació de joves sense gaire expectatives de futur, i mentre s’omplin els carrers amb reivindicacions legítimes, moltes d’elles justes i necessàries, la classe política, els partits, continuen mirant-se com un dels principals problemes.
Volen sentir-se representats i representades, i participar en les decisions que lis afecten. No podem permetre’ns que aquesta generació de joves desconfie d’un sistema que es pot canviar, que pot ser millor, però que necessita de la paciència i el compromís social que durant generacions han anat construint la base de drets, llibertats i benestar que ara gaudim. El que és segur és que amb la indiferència mai canviarà res.
També al meu parer, el diumenge ens juguem més que quatre anys de govern i oposició. Escollim entre dos models, el que en definitiva ha lluitat i lluita per una millor democràcia, pels serveis públics universals i de qualitat, garantia d’igualtat d’oportunitats, i per a que per eixir de la crisi col•laboren més qui més capacitat tenen; i, a l’altre costat, el que parla de retallar drets i l’Estat del Benestar perquè ho diuen els mercats, el model que no ha condemnat el règim feixista del dictador Franco, que ha votat contra les polítiques d’Igualtat entre hòmens i dones, que no creu en el Canvi Climàtic ni en la pluralitat cultural i nacional del nostre Estat.
Jo ho tinc molt clar. L’esquerra política sempre ha lluitat el futur per a tindre major igualtat, justícia i llibertat. Això és el que ens defineix, la lluita per un món millor, que és possible. Que ningú haja d’agenollar-se davant ningú, i ningú puga fer que s’agenollen davant ell. Hui dia l’únic instrument vàlid de l’esquerra política per tal d’aconseguir això és el Partit Socialista Obrer Espanyol.
Davant d’una dreta que a on governa ha demostrat la seua insolidaritat, les seues intencions i la fallida de les seues polítiques neoliberals, el que a tota Europa s’ha vist és que només una política socialdemòcrata real pot aconseguir la societat de la igualtat que garantisca el benestar i competitivitat en un món global.
Per tot això, perquè necessitem avançar i no estancar-nos, o pitjor, per no tornar enrere; perquè hi han alternatives als retalls, a les polítiques impopulars, a l’autoritarisme, demane una participació massiva de la ciutadania, crítica però conscient del que hi ha en joc.
14 de octubre de 2011
¡Bicifestación YA!

4 de octubre de 2011
Què fer amb el botelló?

10 de agosto de 2011
#EstadoLaico
En plena crisis económica y con la demanda en la calle de una #democraciarealya, mucha gente se pregunta si un estado aconfesional debe financiar un costoso acto religioso de dudoso interés ciudadano. En un país, según el CIS, en el que el porcentaje de personas que se consideran católicas desciende año tras año, el 60% casi nunca va a misa y menos del 15% de quienes se confiesan creyentes practica los principios y dogmas del catolicismo.
De momento, como ya ocurriera en 2007 con la oscura gestión (Gürtel) de la llegada del papa a Valencia, se desconocen las cifras oficiales, pero a priori cerca de 60 millones de euros, entre beneficios fiscales a las empresas privadas patrocinadoras de la JMJ, cesión de espacio público (calles, albergues, institutos, polideportivos, etc.), movilización de funcionariado público (seguridad, limpieza, sanitario) y preparativos varios, saldrán de las arcas públicas para financiar de nuevo una fe privada.
Mientras tanto, la UGT ha convocado huelga de transporte en Madrid, ¿anti-clericalismo? no, incumplimiento del convenio colectivo. Lamentablemente la manifestación laica (“por la aconfesionalidad del Estado y la no subvención pública de eventos particulares”) convocada por más de 100 asociaciones (incluso iglesias católicas de base, el Foro de Curas o Redes Cristianas) ha sido vetada por “razones de orden público”. Nos queda la besada reivindicativa LGTB por “la postura ante temas como los derechos LGTB, el condón, el aborto, el silencio sobre los abusos por parte de la Iglesia”
Asistimos a la mercantilización de la religión, un negocio poco rentable que en tiempos de dificultad económica resquebraja aún más si cabe la poca coherencia de quien predica para no dar ejemplo. ¿Qué diría Jesús sobre estos fariseos del siglo XXI? Amén.
24 de junio de 2011
No es gay, es LGTB

22 de mayo de 2011
Democràcia Real, i després?

19 de mayo de 2011
#indígnate y VOTA
1 de mayo de 2011
Que no te dejen en bolas
De esto sabe mucho la derecha valenciana, acostumbrada a utilizar un discurso grandilocuente y victimista. Un discurso cargado de autobombo y demagogia, que esconde sus vergüenzas ensalzando los supuestos “milagros económicos” del PP, algo fácil de vender en época de bonanza, cuando decían que el ladrillo y los grandes eventos iban a generar astronómicos beneficios, riqueza y bienestar durante décadas, y mucho ojo con quien se atreviera a cuestionar la sostenibilidad de aquella economía especulativa.
La realidad es que hoy, en Castellón, Alicante y Valencia, gracias a su “buena gestión” ocupamos el puesto Nº1 de las regiones donde más se sienten las consecuencias de la crisis económica: líderes en destrucción de empleo (tasa del 24,12%), autonomía con mayor nivel de endeudamiento/PIB de España (deuda en 2010 del 17,2% del PIB), más de un 20% de la población valenciana por debajo del umbral de pobreza, o cientos de empresas contratadas por la administración pública que exigen el cobro que les debe la Generalitat Valenciana desde hace incluso años.
Su modelo de crecimiento basado en la construcción descontrolada y la economía de la corrupción ha provocado una propia crisis valenciana. En lugar de defender, por ejemplo, una educación pública de calidad, capaz de formar a la juventud en la vanguardia del conocimiento, dotando el sistema público de enseñanza de una cohesionada red de centros, aumentando el presupuesto de becas estudiantiles y dando un claro apoyo a la Investigación, el Desarrollo y la Innovación, actualmente existe un 40% de fracaso escolar, se han recortado progresivamernte las becas y hay cerca de 20.000.000 € de deuda con las universidades públicas valencianas.
El PP de la Gürtel ha dejado en quiebra técnica las cuentas del dinero público valenciano, nuestro dinero. Un dato, cerca de 600.000.000 € de sobrecostes existen sin justificar en el proyecto de la Ciudad de las Artes y las Ciencias de Valencia, y qué decir de los 14.000.000 € que nos costó la visita del Papa y sobre los que no sabemos nada.
Contra el despilfarro y el endeudamiento masivo, contra el enriquecimiento de unos pocos y contra la economía de la corrupción y del saqueo, las Juventudes Socialistas de la ciudad de Valencia decimos “¡que no te dejen en bolas!”. Un gobierno responsable para esta tierra es necesario y posible. ¡ACTUA!
28 de marzo de 2011
Se llama libertad
Ni siquiera respetan los orígenes de la fiesta fallera. Pocos políticos se libran de verse en las figuras irónicas y burlonas de los ninots, ejemplo de la sátira y el ingenio que caracterizan al pueblo valenciano, pero desgraciadamente, año tras año, vemos cómo el espíritu crítico ha dejado paso a monumentos falleros faltos de carisma, inexpresivos, fríos. Para colmo, este año 2011, compañeros y compañeras de las Juventudes Socialistas fueron detenidos durante una mascletà por portar unos globos en apoyo a Joan Calabuig, candidato del PSPV-PSOE a la alcaldía de Valencia.
El último intento de censura por parte del PP-Gürtel, lo conocen muy bien las decenas de miles de personas que salieron a la calle durante la pasada manifestación en defensa de la democracia valenciana, organizada por la Plataforma “Col•lectiu contra la Corrupció”, mujeres y hombres amenazados y denunciados por ejercer su derecho a la libertad de expresión y de opinión política.
Quieren callar al socialista Angel Luna, un político ejemplar que cumple con su obligación de defender la verdad y la transparencia democráticas, de exigir responsabilidades a la clase corrupta que nos gobierna, de preguntar sin descanso qué ha pasado con el dinero público de los valencianos y valencianas, preguntar quién es el Bigotes, pedir explicaciones sobre los 14 millones de la visita del Papa, los 600 millones de sobrecostes de la Ciudad de las Artes y las Ciencias, denunciar las irregularidades de la trama Blasco, del caso Brugal, de las dobles facturas, cajas B y financiación irregular que ya no es que salpique, sino que empapan al PP de la Gürtel.
La sociedad valenciana no está anestesiada, ni es indiferente al abuso de poder totalitario. La Justicia sentará en el banquillo a los ladrones y corruptos, y nada, absolutamente nada impedirá que la gente salga a la calle para reivindicar bien alto que somos más quienes creemos en otra forma diferente, transparente, plural, digna y responsable de entender la política y la sociedad.
12 de marzo de 2011
Falles i fallades

7 de marzo de 2011
100 años de lucha por la Igualdad
5 de marzo de 2011
110km/h i més coses

Espanya arrossega una dependència energètica de vora el 75% del total que consumim, recursos que hem d’importar de l’exterior. Per tant la situació és “excepcional, a l'igual que la bateria de mesures que el govern central acaba d’aprovar per tal d’estalviar en la factura del petroli (60% del total que importem), principal responsable del dèficit pressupostari (només en petroli ens deixem 25.000 milions d’euros a l'any) que amb tota seguretat ens pot portar, si no es prenen accions urgents, a una recuperació i una eixida de la crisi econòmica ben bé complicades.
En aquest context d’inseguretat, tant l’Agència Internacional de l’Energia com IDAE (Instituto para la Diversificación y Ahorro de Energía) recomanen prendre accions a curt termini per tal d’estalviar en el consum de carburants, principal ús que se li dóna a aquest combustible fòssil. En aquest punt, a l’opinió pública pareix interesar-li només la limitació que s’ha fet de la velocitat màxima a 110 km/hora, una messura temporal que no s’allunya de la realitat d’altres països europeus, que baixarà el número d’accidents i reduïrà els nivells de pol.lució ambiental, sense oblidar l’estalvi aproximat d’uns 3.000 milions d’euros a les butxaques espanyoles.
Junt amb aquesta decisió s’han adoptat d’altres per tal d’estalviar petroli, com l’ampliació del Plan Renove destinat a l’automòvil, la creació d’una línia de l’ICO específica per a Empresses de Servicis Energètics (ESE), 262,4 milions per a projectes dels Plans de Movilitat Urbana Sostenibles (PMUS), oferta de plans d’ajuda per a renovar l’enllumetat públic als nuclis urbans, la difusió de campanyes de sensibilització ciutadana sobre estalvi i eficiència energètica, etc. tot unit amb l’aposta pel transport públic i la bicicleta.
Però, tot i ser propostes interessants pensades per a fer front la dependència del petroli, l’objectiu de reduir aquesta dependència només s’aconseguirà amb una política transversal, coherent i realment conscienciada per part de totes les administracions i de la ciutadania, mitjançant ambiciosos plans estratègics a llarg termini que asseguren el canvi real del model energètic, promocionen l’Economia Verda i regulen l’obscurantisme de les empreses del sector així com els preus de l’energía.
22 de febrero de 2011
Libertad se llama TV3

“Doraemon”, “Shin Chan”, “Bola de drac”, “Gat i Gos”, “Club Super 3” y muchos más, han sido series y programas, algunos exportados a otras televisiones públicas (también la valenciana) y privadas, que han marcado la infancia de muchísimos niños y niñas valencianos. Incluso para más mayores, los inicios de Andreu Buenafuente en “Una altra cosa”, el programa de humor “APM”, “Polònia” o las entrevistas nocturnas de Julia Otero han supuesto un acercamiento entre las culturas valenciana y catalana muy positivo, una manera agradable de conocer y apreciar la realidad catalana, en claro contraste con la escasa aportación que RTVV y Canal 9 han hecho al conjunto de la sociedad valenciana en pluralidad y conocimiento de la historia y cultura propias.
De largo es conocido el falso valencianismo del PP Gürteliano: un anticatalanismo españolista que habla en perfecto castellano, que no se identifica con la senyera valenciana, que recorta el presupuesto en educación y difusión de la lengua propia, que deja morir el patrimonio artístico, musical, paisajístico y cultural valencianos y que ataca y persigue a quienes reivindican, como lleva haciendo Acció Cultural del País Valencià, la defensa de la cultura y de la identidad valencianas, sancionando con multas de 600.000 euros a quienes creen en la libertad de expresión y en la promoción de la diversidad lingüística i cultural.
Pero que nadie se equivoque. Si finalmente (desde 2007 llevan intentándolo) han conseguido boicotear que veamos la TV3 no es por su catalanofobia visceral, sino porque TV3 representa la antítesis de lo que son: un modelo de televisión pública plural y democrática, crítica y gestionada para garantizar una programación de calidad que sí se atreve a denunciar la degradación democrática, la corrupción y falta de transparencia que se vive en Castellón, Alicante y Valencia, y que no tenemos por qué soportar más.
21 de febrero de 2011
Respira València

La lluita contra el Canvi Climàtic i la contaminació, combatre les causes i evitar les seues desastroses conseqüències, conegudes de sobra per les probes que aporta la ciència, és una tasca transversal que no només ha de recaure sobre les grans polítiques energètiques o els plans d’acció mediambiental nacionals i internacionals, sino que també la protecció dels nostres ecosistemes i la responsabilitat de reduïr l’alta contaminació per tal d’assegurar una bona qualitat de vida de les persones, recau clarament a l’àmbit local, als grans nuclis urbans.
Malgrat que la defensa del medi ambient, oferir a la ciutadania aire i aigua nets, espais verds, i fomentar el reciclatge i el desenvolupament sostenible dels recursos no entén d’ideologíes, ja que parlem d’evitar un fet objetiu com són els perjudicis que provoca la contaminació de tot tipus i el malbaratament, tractant així de protegir un be d’interés comú com és el nostre entorn i la salut humana, no s’entén l’inmovilisme de l’Ajuntament de València a l’hora de prende messures per a que València deixe d’estar als rankings de les ciutats més contaminants, tan pel que fa a l’emissió de gassos nocius, com la contaminació lumínica o acústica, segons les dades que ofereix la Conselleria de Medi Ambient junt amb els informes d’Ecologistes en Acció, entre d’altres.
Hui València no té un Pla d’Acció local contra la contaminació que siga coherent amb una política mediambiental realista i sensible amb les necessitats d’aquesta ciutat i la seua gent. Amb la cultura del “cemento y ladrillo”, la ciutat ha crescut per damunt de les seus possibilitats, malbaratant els recursos hídrics, destruint l’horta i costa valencianes, ignorant la rehabilitació dels seus barris i patrimoni artistic, o llevant-li espai al peató en benefici d’un tràfic privat massiu i congestionat, principal responsable de la polució atmosfèrica urbana, en clar contrast amb un transport públic valencià de baixa qualitat que deuria vertebrar una molt millor ret pública de transport, ecològica, útil i econòmica, sense oblidar també la bicicleta, marginada en aquesta ciutat.
Lluny de solucionar res, l’Ajuntament no ha resolt cap dels problemes de contaminació lumínica, acústica i atmosférica que patim tant els ciutadans i ciutadanes que vivim ací i que ens visiten. Tan sols cal traslladar ilegalment els (escassos) mesuradors de contaminació de la ciutat cap a les zones menys saturades de vehicles, quant no desconectar les màquines a determinades hores, per a presentar unes xifres manipulades i dir que “no passa res”.
En definitiva, València necessita d’un Ajuntament capaç d’adaptar-se a la nova realitat d’una ciutat que vol sermés verda, neta i sostenible.
2 de enero de 2011
No em fumes, gràcies

Per què una reforma més severa d’aquesta llei? Principalment per un motiu: des de l’any 2005 no s’ha aconseguit reduïr el total de persones, especialment joves, esclaves d’aquest vici danyós que anualment causa la mort a més de 60.000 persones al nostre país, líder europeu en consum de tabac, a més a més de les més de 3.000 persones que any darrere any igualment es convertixen injustament en víctimes, part de l’anomenat (i nombrós) col.lectiu de gent fumadora passiva. Sense oblidar també un altre motiu important, com ha sigut la desigual aplicació d’aquesta llei a les diferents autonomíes, com ara a Madrid, a on el PP d’Aguirre va decidir fer-li boicot, i que ha contribuit a que l’estat continue deixant-se més de 7.700 milions d’euros anuals a la Sanitat Pública per motiu de les principals malalties derivades del Tabaquisme.
D’altra banda, com ja ocorre als diferents països del nostre entorn a on s’aplica des de fa temps aquest tipus de legislació, com ara a Portugal, Itàlia, el Regne Unit o Suècia, aquesta reforma solucionarà el problema de la competència entre els locals a on hui dia es permetia fumar (la gran majoria) i els que decidiren prohibir-ho o habilitar el seu espai per a separar clientela fumadora i no fumadora, estos últims aproximadament un 3% dels locals segons diversos estudis.
Per tot això, perquè més del 70% de la població espanyola está a favor de prohibir fumar en qualsevol espai públic tancat, i pensant sobretot en garantir la salut i la llibertat de la inmensa majoria de les persones que no fumem, que tenim dret a una vida i un oci salutables a respirar aire sense fum; així com perqué es fomenta una educació cívica i es presta l’atenció necessària tant a menors com als treballadors i treballadores de l’hostelería, al seu benestar i seguretat, s’ha d’aplaudir que amb aquesta normativa Espanya haja avançat un poc més cap a ser un país amb més llibertat, millor convivència i respecte cívic.